LA IMPORTÀNCIA D’UN GUIÓ DE VISITA PER COMUNICAR ELS CONTINGUTS VISUALS

Poemari Onna Kasen, original        
Poemari Onna Kasen, guió de visita
La Mirada Tàctil és un programa d’accessibilitat cultural de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona, que té com objectiu fer dels museus espais d’inclusió, sensibles a les desigualtats i compensar les dificultats comunicatives d’aquells col·lectius sovint poc representats en els museus.

Des del punt de vista de l’accessibilitat cultural, les accions de la Mirada Tàctil es focalitzen en facilitar la inclusió dels continguts de les exposicions permanents a la comunitat sorda signant, oralista i amb ceguesa. Per aquest motiu, incorporem vídeos amb intèrprets en llengua de signes, per la comunitat sorda signants; subtitulats, per a satisfer les necessitats de la comunitat sorda oralista, i amb locució que ofereix un plus, un enriquiment de la visita per la resta de visitants dels museus.

Les necessitats de la comunitat cega, però, requereixen d’altres elements que permetin la comprensió dels continguts. És especialment interessant centrar-se en aquells elements patrimonials destacats i que visualment són molt importants per entendre la globalitat del discurs expositiu i realitzar accions especifiques per aquest col·lectiu.

És precisament en aquest context, on els guions de visita en braille, lletra de mida gran i làmines tàctils de suport, constitueixen un recurs imprescindible, no només per a transmetre els continguts dels diferents àmbits de l’exposició, sinó també per facilitar la intel·ligibilitat d’aquells elements exposats, tot permetent, mitjançant aquest recurs, que la percepció per a les comunitats d’invidents sigui la més aproximada possible a la realitat visual.

Els discursos de les exposicions permanents dels museus són bàsicament visuals, per tant, sovint es crea un hiatus d’informació que cal suplir amb referents tàctils que enforteixin els continguts intel·lectuals, donat que és a partir del tacte que certs usuaris poden comprendre de forma molt més precisa allò que es vol comunicar. Per aquest motiu, els dibuixos en relleu o simples representacions esquemàtiques, esdevenen eines imprescindibles per facilitar la aprehensió dels referents culturals que volem transmetre més enllà dels propis objectes en si mateixos.

Les accions d’accessibilitat portades a terme en el marc de l’exposició “RETALLS D'AHIR I D'AVUI”, pel Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa exemplifiquen el que venim parlant. Elements com el maniquí de la Xina del segle XIX, amb vestit de seda bellament brodat o el poemari japonès del segle XIX d’Onna Kasen, amb figures de dones vestides d’època feudal del segle XV, es poden visualitzar però, per criteris de conservació, són impossibles de tocar, circumstància que obliga al visitant amb ceguesa a fer un exercici d’imaginació excessiu. El guió de visita realitzat per a l’exposició permet acotar la incertesa imaginativa, ajuda a definir-la de la forma més simple i precisa possible, i acostar-la a través del tacte, a la percepció o realitat visual. Aquest procés d’ajuda en el sí dels museus és el que més es valora en el món de la ceguesa.

Així doncs, les dificultats comunicatives per a les comunitats amb deficiències visuals que visiten una exposició basada pràcticament en la percepció visual, resten compensades amb la inclusió del guió de visita especialment dissenyat per acomplir la funció comunicativa i de comprensió. El visitant amb ceguesa pot optar per escoltar els vídeos amb locució dels continguts generals, i recórrer al guió de visita per aprofundir a nivells més conceptuals i referencials. Aquests guions han estat possibles gràcies a la col·laboració del Servei Bibliogràfic de l’ONCE de Catalunya i han resultat una excel·lent eina interpretativa amb un resultat que hom podria considerar fins i tot artístic pel seu potencial evocador.

Pel que fa al guió de visita de l’exposició “Retalls d’ahir i d’avui” estem especialment satisfets dels resultats d’aproximació a la realitat obtinguts a l’hora de fer accessible el poemari japonès: utilitzant retalls de robes de diferents textures que faciliten crear una imatge mental de l’original a partir de les diferents característiques dels teixits.

Altres elements sensorials s’han assolit a través de la incorporació de la sensibilitat de cabell pel personatge, de la incorporació del ventall amb textura de fusta, etc. recursos que ofereixen una aproximació molt propera al tacte original. Quant al Maniquí xinès de la dinastia Ming, peça que havia estat exhibida a la exposició Universal de 1880 a Barcelona, al guió hem parat especial interès en “comunicar” tant la forma original del maniquí, com el teixit, de tacte sedós, i la peanya de tacte de fusta. Finalment, i en la mateixa línia, per fer accessible i traduir a llenguatge no visual l’evolució del disseny i del patronatge de la indumentària en el període comprès entre el 1880 i el 1930, s’ha realitzat una acció molt simple però aclaridora: s’han utilitzat uns perfils de dones en relleu, amb els dissenys sobreposats de diferents èpoques, que permeten resseguir els diferents moments estilístics viscuts entre els segles XIX i XX.

Des del punt de vista de l’accessibilitat la importància d’un museu, no només recau en la rellevància del seu patrimoni o col·leccions, sinó també en la capacitat per transmetre, comunicar, de la forma més simple possible, els referents culturals implícits en el museu malgrat que des de la perspectiva del món visual puguin semblar-nos obvis.

Lluís Rius i Font
Tècnic de l’Oficina de Patrimoni Cultural Diputació de Barcelona

Silvia Carbonell i Basté
Directora - Gerent del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa

Comentaris