EXPERIÈNCIA TÀCTIL AMB PERSONES SORD-CEGUES

“La I comença a explorar la primera escultura: la de Lucrècia de Damià Campeny. Se la veu tan petita al seu costat: extremadament baixeta. Les seves mans són de nena, més que de dona adulta. Decideixo que no puc bombardejar-la amb la informació que havia previst donar-li per a contextualitzar la peça. Les seves mans ja tenen suficient amb intentar abastar la figura de bronze que es troba al seu davant. Els guants de làtex li venen grans i es repleguen mentre toca el braç amb l’ajut de la mediadora. [...] Més endavant arribo a la conclusió que un sord és el millor mediador per a una persona amb sordceguesa: el seu domini del llenguatge amb les mans és impressionant”.

Així comença la història que descriu l’experiència de la visita que vam fer al Museu Nacional d‘Art de Catalunya amb una usuària amb sordceguesa: l’experiència d’una ruta tàctil per diverses escultures figuratives. Lucrècia, Cleòpatra, Eva, Cap de Montserrat i Els primers freds. Una feina portada a terme conjuntament amb el Departament d’Educació del museu i professionals de l’Associació Catalana pro Persones amb Sordceguesa (Apsocecat). Mesos de preparació, per a decidir: el millor recorregut; el discurs més adient; i les peces a tocar, o millor dit, a explorar.

Per què l’opció de tocar escultures? Per la seva proximitat amb la tridimensionalitat de les formes reals, dels volums. La transferència és més ràpida, infinitament més, jo diria, que tocar la representació plana d’un volum, com ho seria un dibuix o una pintura d’un cos humà, per molt que intentem definir contorns i plans amb jocs de línies i textures sobre material de suport tàctil. Perquè només amb tocar, accedir a la peça, a vegades no n’hi ha prou. Perquè s’ha de poder comprendre, sigui quin sigui el nivell de lectura resultant. Treballant amb persones amb sordceguesa un se n’adona que és difícil explicar coses que a nosaltres, els qui veiem i sentim, ens resulta fàcil d’entendre: com expliques que sota el mocador que cobreix el Cap de la Montserrat hi ha cabell, si no es podrà arribar a tocar mai? No és el mateix interpretar per a una persona cega que per a una persona amb sordceguesa: la capacitat d’abstracció és diferent. I no és el mateix interpretar per a una persona sorda que per a una amb sordceguesa: la vista és un sentit molt potent. Si no que els hi ho preguntin als qui han provat de menjar a les fosques i han confós el gust del peix amb el de la carn.

Escric aquest article més d’un any després d’haver realitzat la visita i uns dies després d’haver assistit a la presentació del Dia Internacional de la Sordceguesa a la seu d’Apsocecat. Segueixo pensant que l’experiència museística va ser fantàstica, però també veig que encara queda molt per a fer. Visibilitat. Un col·lectiu de 38.000 persones, només a Catalunya, clamen ser visibles. A mi m’agrada pensar que, si fem espais accessibles a tot tipus de persones, crearem espais atraients perquè vulguin ser visitats. Espais atraients pensats i dissenyats per a ser zones d’intercanvi, on tots aprenem de tots, sense por al fracàs o a la frustració. Ajudem a crear experiències noves i no deixem d’aprendre, ni de créixer.


Inés Legemaate
Creadora del projecte Art With Senses

www.artwithsenses.net

Comentaris